Tag Archives: Itàlia

Prócida, l’illa cinematogràfica

IMG_2036.JPG
L’endemà vam marxar a Prócida, una illa molt petita, té 4km2, molt a prop de Nàpols, que està tocant a l’illa d’Ischia, molt més gran (46km2).

En principi no sabíem quina de les dues triar però la Lonely ens va convèncer … Ischia: “un exhuberante cóctel de estaciones balnearias, alemanes envueltos en lodo y botines de época pasada […] i Pócida: “La isla más pequeña del golfo de Nápoles (y su secreto más recóndito) es una conmovedora mezcla de piel curtida y casas tono pastel […].

La gran sorpresa ens la vam trobar quan vam arribar allí i vam començar a caminar per entre els carrers empinats de l’illa, allí s’hi havien rodat escenes del Talento de Mr. Ripley, El cartero y Pablo Neruda, i una que no coneixem, on sortia la Sofia Loren.

IMG_2033.JPG
L’illa en sí, i els seus ports, ja són preciosos, però s’hi va afegir que pràcticament no hi ha turisme en aquesta época, per una banda genial, perquè vam estar soles donant tombs (i amb un dia de sol fantàstic!) però per l’altre, ens va ser molt complicat trobar un restaurant per menjar, en vam trobar un, el Flammivento, davant el port, i vam ser les úniques clientes … la carta, a més a més, estava només amb italià, o sigui que vam haver de demanar a cegues, tot i així la vam encertar, amb un plat d’espaguetis amb gambes fresques i un altre amb galeres, boníssim!

A les 16h, després d’un bon expresso, vam agafar el ferry de tornada a Nàpols, i a l’hotel ja ens esperava l’Ad.

Per acabar el dia vam decidir anar a fer l’apperitivo a la plaça Bellini, al bar literari Intra Moenia, molt xulo, i després a sopar a un restaurant, amb 275 anys d’història, que ens havíen recomanat: Pizzeria Porta d’Alba, les pizzes no estaven malament tot i que no superaven les del Trianon.

Nàpols, primeres impressions

IMG_2017.JPG

La primera cosa que vam fer, només començar el dia va ser anar a l’oficina d’informació i comprar la targeta artecard, que et permet en tres dies: viatges ilimitats per la Campània, les dues primeres entrades als museus gratuïtes i la resta amb descomptes, però no l’activarem fins el dia que anem a Pompeia.

Després, ja que ho teníem al costat, van anar a una pastisseria on segons la guia feien els millors sfogliatella de la ciutat, uns pastissos de ricota dolça. Hi havia cua, però va valer la pena esperar per poder assaborir aquesta delícia acabada de fer, ens va recordar a la cua dels pastéis de Belem! Un altre lloc on val la pena fer cua.

Després hem començat la nostra immersió pels carrers napolitans fins arribar a la plaça San Domenico Maggiore, i al Gran Caffé Neapolis, ens hem pres un bon capuccino, què bo que és el cafè aquí!!

Hem seguit pel carrer Gregorio Armeno, ple de botigues per fer pessebres, que estan obertes tot l’any, no ens hen parat a mirar-les massa ja que volíem arribar al port per mirar els horaris dels ferrys cap a l’illa de Prócida. Malauradament no hi ha molta oferta ja que som temporada baixa i hem comprat els tiquets per l’endemà.

Amb tranquil·litat hem anat per front marítim fins a la lletja plaça del Pblebiscito on hi ha el Palazzo Real. A part que és molt lletja, els edificis estaven tapats amb andamis, igual que el teatro San Carlo. Nàpols està tota en obres!

IMG_2019.JPG

Del Palazzo Real només ens interessava entrar per veure l’escalinata, no el museu, així que hem entrat entre andamis i hem vist una porta oberta i, no només hem fet cap a l’escala sinó també hem pogut passejar entre les diverses estances … sense adonar-nos hem fet cap, per una porta no-oficial, al museu!

Petades de riure, hem sortit i hem menjat una pizza al taglio després d’haver xafardejat el café Gambrinus, la cafeteria més suntuosa de Nàpols, davant el teatro San Carlo.

Hem seguit la nostra ruta passejant pel carrer Toledo, el portal de l’àngel de Nàpols. A la plaça de la Carità, ens hem begut un ristreto i hem seguit fins a la plaça Dante, alli hem girat passant per sota la Port’Alba i hem fet cap a la via Port’Alba, plena de llibreries de segona mà, fins a la plaça Bellini.

Per acabar hem anat per la via del Tribunale fins el Duomo, la catedral de Nàpols. Allí veneren al patró de la ciutat, Sant Genaro, que segons diuen, tres cops l’any es pot veure liquar la sang coagulada del sant … coses dels napolitants …

IMG_2020.JPG

Finalment, hem reculat fins el carrer famós dels passebres. Aquest cop, sí que ens hem anar fixant amb el munt de portals i figures que emplenen les botigues. Fins i tot hem trobat caganers! Ara, que tots amb barretina!

Després d’aturar-nos a menjar un dels altres temtenpiés dels napolitans: una paperina de fregits! Hem tirat ja cap a l’hotel, ja que els nostres peus ja ens demanaven a crits descansar.

Costa Esmeralda

osL’últim dia el vam passar per Costa Esmeralda, de Santa Teresa Gallura fins a Òlbia, i la veritat és que ens va decepcionar una mica. Ens va fer mal temps, molt de vent i fred (quin Sant Joan més estrany!) i com que no podíem anar a la platja vam voler veure els pobles, quin horror! suposo que les platges deuen ser espectacular, però els pobles no tenen res de res.

Primer vam passar pel Capo D’Orso i pujar fins la Roccia dell’Orso, una roca que el vent l’ha fet que sembli un ós gegant (amb una mica d’imaginació) , el més divertit era arribar-hi, feia tant de vent que havies d’anar agafan-te per le cordes, i les vistes espectaculars. Continua llegint

Castelsardo i Santa Teresa Gallura

castelsardoL’endemà, de bon matí, vam marxar fins a Castellsardo, una ciutat que des de lluny té molt bona pinta, el poble està en un turó amb el castell dels Dòria a dalt de tot, però un cop et passeges pels carrers perd una mica l’encant, el casc antic, a la falda del castell, podria ser molt bonic, però només hi havia restaurants amb menús turístics i botigues de souvenirs, una mica trist tot plegat. Just quan arribàvem ens van tancar el castell quasi tres hores per dinar, i vam dessistir d’entrar-hi, i vam dinar a un restaurant de prop, tot i ser turístic la veritat és que estava molt bo, el Café de París.

A les afores del poble hi ha la roca dell’Elefante, que el temps, i els vent, ha fet que sembli ben bé un elefant. Molt curiós. Continua llegint