Tres dies pet l’Ariège

Aquest agost hem volgut fer una escapada pel sud de França, i la primera parada han estat tres dies per la zona de l’Ariège.

El primer dia va ser de trànsit: Cambrils- Andorra-Foix, xino xano, aturant-nos a dinar a la Seu d’Urgell i a berenar a Andorra, on, de pas, ens vam auto-regalar un parell de cascs de moto. Teníem llogada amb uns amics una casa a Varilhes, al costat de Foix, un poble que de fet no té res especial, excepte la casa on s’estàvem, tot un luxe amb piscina inclosa. 

L’endemà, la resta va anar a veure les coves de Niaux, com que la peque encara és massa petita, just un any, nosaltres vam anar a passejar pet Foix, vam seguir la ruta medieval i la de l’aiguaf, on fas un recorregut per les fonts de la ciutat. La veritat és que no és massa gran i el casc antic és molt petit, però encara conserva l’encant d’un poblet medieval amb l’impressionant castell al centre, sobre un turó. Després de dinar vam pujar al castell, on hi ha unes vistes espectaculars del poble. I tot i que pujar a les torres per unes escales de cargol empinades a vegades resultava una mica agobiant per la gent, és una visita molt recomanable. 

L’endemà, després d’un esmorzar d’aquells que no s’acaben mai, vam decidir anar a veure la gruta de Mas d’Azil. Vam fer una visita guiada a les 12h, l’hora de dinar, així que només erem nosaltres i en comptes d’anglès ens la van fer un castellà. La visita està pensada perquè sigui una experiència: música, llums, pantalles, fins i tot una exposició d’art contemporani que ni la guia entenia. La veritat és que ens va agradar molt. 

La gruta és l’única d’europa que hi passa una carretera, molt curiós. Així que després d’haver dinat a un restaurant asiàtic que ens van recomanar la guia, Le Kiwi, molt bo, per cert, vam tornar a passejar per la zona. Fins i tot uns valenta van intentar rodejar la cova per camins, però no anàven massa preparats per la caminada que suposava, i després d’unes quantes relliscades , i uns farts de riure, van girar cua. 

Veient que la tarda seguia amb solet, vam decidir tornar cap a casa a gaudir una estona del relax de la piscina, molt estressats no vam estar, vaja. 

Costa amalfitana

IMG_2075.JPG

Dissabte, abans de les nou del matí ja estàvem asseguts a un tren de la Circumvessuviana, per anar cap a Sorrento i d’allí agafar un autobús cap a Positano, a la costa amalfitana, les “cinque terre” del sud d’Itàlia. El tren ja va ser tota una experiència, devia ser l’hora, però estava ple se romanesos amb bosses, semblava que havíem agafat el tren a l’hora que ells anaven cap a treballar. A més a més el tren era molt vell i feia un soroll impressionant! Semblava que haguéssim de perdre alguna part del tren!

Positano és un poblet tranquil, molt ben arreglat, i, sobretot, molt silenciós! Ah! I molt fotogènic. Les cases estan totes juntes, apilades sobre la pendent que fa cap a la platja, i com es pot suposar, el poble no té no un carrer pla, tot són pujades i baixades. El poble no té cap cosa destacable, però està molt bé per anar a passar unes horetes tranquil.les passejant i fent un expresso.

IMG_2089.JPG

La tranquil.litat se’ns va acabar quan vam agafar l’autobús per anar al següent poble Amalfi, i l’autobusero ens va dir que només ens podia portar fins al poble del costat, Praiano, i que ens deixava a 5km, ja que la carretera estava tallada … el que no ens va dir és que no només la carretera estava tallada, sinó que perquè ela cotxes ni les motos passéssin havien posat 3 valles de més de 2 metres que havíem de creuar, la primera arrastrant-nos per sota i les dues següents escalant-les i passant-les per sobre … Amb nosaltres també hi havia una parella de francesos que a més a més anaven amb les motxilles i, per acabar-ho de fer més surrealista, a l’última ens vam trobar uns ciclistes que van haver se passar lea bicicletes … un dia que no oblidarem! Aixó sí, les vistes dels cinc km eren espectaculars.

Per culpa de la carretera tallada se’ns va fer tard i ja vam decidir no anar a veure Ravello i quedar-nos a Amalfi a dinar. Amalfi és un poblet petit de la costa que resulta que antigament era méa gran, però que, degut a un terratrèmol, tot el casc antic (i els seus habitants) es van enfonsat al mar al segle XIV.

A les quatre vam agafar un bus cap a Salerno i d’allí un tren a Nàpols, i a les sis ja hi erem. Per fer temps per sopar, vam decidir agafar el funicular fins a la zona de Vomera, i fer l’apperitivo al bar La Fonoteca.

Per acabar de rematat el dia, vam anar a sopar a la que s’ha convertit en la nostra pizzeria de referència de Nápols, la Trianon.

Nàpols, més a fons

IMG_2056.JPG

Divendres teníem la intenció d’anar a Pompeia, però quan vam arribar a l’estació ens van donar la notícia que hi havia vaga general i no hi havia trens fins la una del migdia i ni autobusos fins les cinc de la tarda. Ja havíem vist alguns grupets de gent que donaven la sensació que es volíen manifestar per alguna cosa, però ni molt menys ens esperàvem una vaga general … De fet quasi totes les botigues i museus estaven obertes.

Com que no podíem fer res més que donar tombs per Nàpols, ens en vam anar a l’Attanasio a menjar-nos una sfofliatella i després xino-xano vam arribar al Museu Arqueològic Nacional, on hi ha els autèntics frescs i musaics de Pompeia. Després ens en vam anar cap al centre, i vam entrar a la Capella de San Severo, la capella en sí ja val la pena, però sobretot cal entrar per les escultures que hi ha, sobretot la del “Cristo velado”, impressionants, l’únic dolent és que no et deixem fer foros i hi ha sempre vigilants miran-te, una mica incòmode, la veritat.

Després, seguint passejant, ena vam trobar davant una de les pizzeries méa conegudes, la de Gino Sorbillo (vam deduir que era algú relacionat amb el Master Chef d’itàlia, després d’esperar-nos mitja hora fent cua, vam poder menjar les pizzes, bonea, però no les millors que hem provat a Nàpols.

IMG_2060.JPG

Cap a les quatre, quan el sol comença a amagat-se, vam entrar al Castell Nuovo, pensant-nos que hi hauria unes vistes espectaculars de la badia de Nàpols amb el Vesuvi de fons, però de fet, l’ala del castell on hi hauria d’haver les vistes estava tancada, i no hi va haver manera d’arribar-hi, i mira que vam intentar colar-nos per tot arreu, fins i tot vam fer cap a les oficines per un ascensor que només podien utilitzar els treballadors …

Vam decidir anar caminant cap a una zona que coneixíen, Chiara, i va resultar ser la zona pija de la ciutat, un altre Nàpols totalment diferent. Allí vam prendre un apperitivo i després vam anar a sopar una pasta boníssima a un restaurant que ena havíen recomanat: La Trattoria dell’Oca.

De Nàpols ja només ens queda veure la basílica de Santa Chiara, que hi anirem el dilluns abans d’agafar l’avió.

Capri, més que jet set

IMG_2037.JPG
A les 9 del matí ja estàvem al port comprant els bitllets del ferri cap a Capri, no ens el havien volgut vendre’ls el dia abans, encara no saben perquè, el taquiller, que semblava el Burt Reynols, sense ni treure’s les ulleres de sol, només ens deia “domani no, oggi” i d’aquí no sortia … l’únic que vam aconseguir van ser els horaris.

Una hora de viatge i ja erem a l’illa. D’entrada, el port ens va agradar més el de Pócida. Un cop comences a caminar pels estrets carrers de la mega-arreglada Capri, i vas descobrint unes botigues mega-cares, entens que has entrat a un altre món, el de la gent amb molta pasta.

Per nosaltres, però, la gràcia de Capri, l’hem trobat caminant pels carrers més allunyats, on es conserva l’encant rural, amb les villes destartalades , horts plens de verdures, carrers on no hi passen ni motos ni cotxes … I un silenci que, després de Nàpols, es valora molt.

L’illa té dues ciutats importants, Capri i Anacapri, com que ja sabíem que amb un dia no hi havia temps de tot, ens hem quedat a Capri i els seus voltants, a la part oriental de l’illa.

IMG_2038.JPG
Primer de tot hem caminat un parell de km fins a la Villa Jovis, les restes del palau de Tiberi, però com que som temporada baixa l’hem trobat tancat. També estava tancat el parc Astarita, un parc públic que està al costat, però com que tenia la valla més baixa (i no hi havia cámeres 🙂 l’hem saltar i així hem pogut baixar per les escales que baixen pel penyasegat i admirar el fantàstic paisatge. Per aquí ens hem acostat una mica més a les restes arqueològiques de la villa de Tiberi, i ens hem trobat cabres salvatges i tot!

Després hem reculat per anar a veure l’arco naturale, un enorme arc rocós format per l’erosió marina.

Baldats de tanta pujada i baixada … l’illa no es pot dir que sigui plana precisament, hem fet cas d’un “lugarenyo” que ens ha recomanat un restaurant de cuina napolitana molt bo: el Vesyouvio, allí ens hem atipat amb uns antipasti a base d’albergínies amb parmesà i pastís de pasta, i un bacallà i pasta amb patata i gorgonzola com a plat principal. Per acabar-ho de rematar ens hem menjat un baba, com un borratxo (amb molt de ron!) típic de Nàpols. De fet volíem tiramissú i limoncello i l’amo ens ha mirat amb una cara de “guiris!!” I ens ha dit que no, un baba i un xupito de Fragolino, un licor de maduixa, molt bo tot!

IMG_2049.JPG

Per fer-ho baixar hem caminat fins als jardins d’August, que en sí no són res de l’altre món, però que té unes vistes espectaculars de les illes Faraglioni.

A les quatre hem baixat cap al port i a les 17.30h ja estàvem passejant entre el sorollós trànsit napolità. Hem donat un tomb pel Castel Nuovo, fins la piazza del Plebiscito, hem pujat per la via Toledo fins agafar Corso Umberto I. Allí ens hem desviat per la Via Duomo fins que es creua amb la via Tribunale, i al cap d’una estona ja erem a l’hotel morts i rebentats.