Aquest any sembla l’any de Londres … no parem de trobar ofertes, o sigui que … ja hi hem tornat a fer cap pel pont de l’1 de maig!
Aquest cop, però, amb un altre temps (no va parar de ploure, sobretot els dos primers dies) i per tant, a part de caminar i passejar també vam fer birres als pubs i visites als museus … i un musical! La ciutat segueix tota de cap per amunt, plena de grues i carrers en obres… no se pas si ho acabaran tot per les olimpíades. Continua llegint
L’últim dia que teníem vam decidir començar a anar cap al nord per no haver de fer-ho tot d’una tirada. Vam passar per Pisa a fer la típica foto aguantant la torre inclinada, tot i que he de dir que val la pena tenir unes horetes per perdre’s pels carrerons d’aquesta ciutat universitària, té molt d’encant!
Després vam anar a les Cinque Terre: primer a Riomaggiore fins a Manarola, passant per Vernazza i Corniglia, no vam poder arribar a l’ultima, Monterosso perquè l’octubre passat havien tingut unes tormentes tant bèsties que la carretera que unia els cinc pobles per l’interior estava tallada. No teníem temps, i ens vam quedar amb ganes de fer la caminada que passa per la costa que va des de Riomaggiore fins Monterosso passant per la resta, dura cinc hores, i tornar amb el tren … sempre s’han de deixar coses per fer per poder tornar als llocs 
Finalment, vam dormir al poble de Rapallo, prop de Gènova, un poble de costa sense cap encant especial, excepte un casc antic peatonal, però a Portofino i a Santa Margherita de Liguria no hi havia lloc ni per aparcar el cotxe. L’endemà, 8 hores de cotxe, i ja tornàvem a ser a casa.
Arezzo és coneguda per ser la ciutat on es va rodar La vida és bella, del Roberto Benigni, i a tots els racons t’ho recorden, però també és un important centre etrusc i el lloc on van néixer importants artistes com Dante o Piero de la Francesca. Una ciutat tranquila, molt arreglada i molt, molt pijotera, fins i tot tenen escales mecàniques per pujar al Duomo des del parking. Un lloc tranquil per passar un dia, o mig, de relax. Allí vam trobar un hotel, no excessivament car, que era genial, prop de la Piazza Vasari, La corte del re, i un restaurant petit i ecnantador, Bacco & Arianna, vaja que vam passar un dia de luxe.
Continua llegint
Després de Siena vam decidir conduir per les “carreteres amb encant” del sud de Siena, impressionants els paisatges, són tot allò que t’esperes: grans extensions de turons verds inacabables amb alguns xiprers a les entrades de les masies (que diuen que són per parar els vents), i tot allò que no t’esperes, ja que de tant en tant ens trobàvem dins de boscos espessos, que semblaven de castanyers.
|
